TRES GENERACIONS A LA VALL D'OÔ

Aquest divendres 6 i dissabte 7 hem anat a la Vall d'Oô.

Érem l'avi (Joaquim), el fill (Xavi), i els nets (Ariadna i Roger). Jo els acompanyava.

La intenció era pujar a dormir al refugi d'Espingo, a 1.966 metres d'alçada, sortint de les Granges d'Astau, a 1.189 metres. L'endemà el Xavi i jo voliem fer l'Spijeoles, el Gourdon i els tres cims del Belloc. Jo ja els havia fet l'any 1.996 amb el Marc Sanllehí i el Quim Gatell, començant pel Diedre Est de l'Spijeoles. Per als nens seria una experiència nova ja que no havien dormit mai en un refugi d'alta muntanya.

L'equip, a punt

La pujada al refugi la fa cadascú al seu ritme. Són 900 metres de desnivell, que després de dinar, amb la calor, i amb la quantitat de gent que baixa del llac dOô, es converteixen en una mica pesats. Passem pel costat de la famosa cascada d'Oô, de 275 metres d'alçada, i un dels llocs més freqüentats de França.

El Roger, tot decidit

Poc a poc anem pujant fins arribar al refugi poc abans de l'hora de sopar. A l'avi, el tros final se li ha fet una mica feixuc.

L'Ariadna, a la pujada

El sopar ajuda a tots, grans i petits, a refer-se de l'esforç i a preparar-se per a la jornada del dissabte. Uns aniran a fer tres-mils, els altres baixaran al llac a intentar pescar peixos amb les mans, investigar la fauna local i fer amigues nascudes a l'altre costat de la frontera natural muntanyosa.

Deixant el refugi enrere, de bon matí

L'endemà doncs, el Xavi i jo ens llevem d'hora i enfilem cap al coll d'Spijeoles. Primer cal agafar el camí que puja al refugi del Portilló, i quan s'arriba al petit pontet que creua el riu, vint metres abans haurem trobat un corriol que enfila amunt. La pujada fins al coll d'Spijeoles, marcada, és dura, i es guanyen metres de seguida. Veiem que hi ha alguna cordada que ja és a punt de començar el diedre Est, una de les escalades més cobejades del massís. Arribats al coll comencem a albirar els diversos cims de la zona: el Perdiguero, el Lezat, els Crabioules, el Seil dera Baquo...

Reprenem la pujada final, travessant un rocam, i encarem els darrers metres que, tot i ser força més verticals, no ofereixen cap dificultat. Som al cim de l'Spijeoles, a 3.066 metres d'alçada, en poc més de tres hores i segur que som els primers en arribar-hi. Mengem, fruïm del paisatge (la quantitat de tres-mils que es veuen és impresionant) i ens disposem a atacar la cresta que mena als Bellocs, ja que decidim deixar el Gourdon per a un altre dia (el fet que l'avi i els nens siguin a baix, esperant-nos, fa que no ens vulguem entretenir més del compte).

Els primers metres de cresta són aeris i descompostos, però no tenen major dificultat. Així arribem al Belloc S (3.007 mt). Per pujar al Belloc Central (3.006 mt) cal fer un pas atlètic per roca bona, i per atansar el Belloc principal (3.008 mt) cal anar a cercar un petit caminet-balcó per la seva part sud i, quan no hi ha continuïtat cal enfilar-se a retrobar la cresta.

El Xavi començant la cresta cap al Belloc

El Xavi al cim del Belloc Sud, 3.007, amb el Literola, Royo, i el Seil dera Baquo al darrera

En acabar el darrer Belloc, ens mirem la baixada cap al coll de Belloc, que és molt vertical. Com que no ens volem complicar la vida (no portem material) optem per la solució més segura: tornar per on hem vingut. Així és que tornem a fer la cresta en sentit invers fins arribar, de nou, a l'Spijeoles. Despres de parlar amb un trio de catalans que eren al cim, seguim amb la baixada que ens porta al refugi. Poc abans d'arribar-hi sentim unes veus que demanen socors des d'uns contraforts sota el Grand Quayrat. Havent arribat al refugi i al cap de poc més de mitja hora, ja escoltem l'helicòpter dels gendarmes que intenten trobar el lloc d'on venien els crits.

Nosaltres ja no hi tenim res més a fer i ens acomiadem de bonic indret on hi ha situat el refugi d'Espingo.

D'esquerra a dreta: Ariadna, Xavier, Roger, Joan i Joaquim. Tres generacions a la muntanya.

La baixada és monótona. El camí ja el coneixem de moltes altres vegades, per sort, els arbres de la vall d'Oô ens ajuden a no passar tanta calor.

El camí de tornada, amb parada a Tolva obligatòria (llàstima, la coca s'ha acabat), el fem sota la satisfacció d'haver passat dos dies fenomenals, cadascú al seu nivell.