divendres, 17 de setembre del 2010

LA DIADA A LA CRESTA DEL MEDIO

Fa tan sols quinze dies, el fort vent ens va fer desistir d'atacar la Cresta del Medio. Ara, aprofitant la festa de la Diada i abans que el temps empitjori, decidim fer la darrera excursió a alta muntanya de la temporada, i ho tornem a intentar.
Anem a dormir a la Renclusa el divendres a la tarda (no sense solucionar alguns entrebancs d'última hora). El dissabte, 11, festa nacional de Catalunya, ens llevem d'hora, i enfilem la típica romeria cap al Portilló Superior.
Típica vista de l'Aneto i cresta del Medio des del Portilló Superior
En trepitjar la neu de la glacera canviem de rumb, i anem a buscar el collado del Medio, que ens donarà fàcil accès a la Cresta que volem fer en estil travessia (començar per una banda i acabar per l'altra).
La Marta posa la directa al Collado del Medio...
... mentre la romeria travessa la glacera
El primer cim, fàcil, és el Pico del Medio (3.346 mts), que ja havíem fet al 2006.
La Marta, al cim del Pico del Medio. Darrera, l'Estasen emblanquinat
A partir d'aquí la cresta es converteix en un seguit de punxes i punxons que, si volem seguir-los fil per randa, ens portarà molt de temps. Així que decidim seguir les fites que, vessant Corones, ens fan flanquejar uns deu o vint metres per sota la línia de la cresta, fins que arribem a una bretxa on fem un petit rappel.
Al fons, la Punta d'Astorg
Rapel per arribar a la bretxa anterior a la Punta Astorg
Grimpades
Un parell de bretxes més, amb grimpades de III i altres rappels ens menen a la Punta d'Astorg, (3.355 mts) tercer cim del Pirineu (mateixa alçada que el Mont Perdut) que deu el seu nom al Comte René d'Astorg, aristócrata i militar francès, qui va ser el primer en escalar-la juntament amb Brulle i Passet, el 9 de juliol de 1901, aviat farà 100 anys !!!
A cavall de la Punta d'Astorg
La cresta torna a suavitzar-se per arribar al Pico Maldito (3.350 mts), tresmil número dos-cents per a mi, des d'on una petita baixada fàcil ens col·loca al cim de l'agulla o gendarme Schmidt-Endell (3.335 mts), darrer tresmil de la jornada.
Al cim del Pico Maldito. L'Aneto al darrera
Encetem la baixada, i a partir d'aquí la cosa es complica radicalment. Cal desgrimpar seguint fites en direcció al Collado Maldito i amb lleugera tendència a la glacera del Medio.
A més, la neu pols acabada de caure no ajuda gens a baixar per aquest terreny tan vertical, tot està patinós.Cal anar fent una sèrie de ziga-zagues que van enllaçant diverses plataformes mitjançant algunes xemeneies.
Rapelant per terreny precari
Riiiiing... Digui?... Ja hem acabat
Per sort, quan la cosa es posa xunga de veritat i la tensió creix, apareixen un parell de rappels salvadors de 30 metres que ens dipositen a la glacera sans i estalvis. Ja només resta baixar per la glacera del Medio i afegir-se als ressagats que tornen de l'Aneto.
A la Renclusa, un sopar reconfortant ens refà de l'important esforç: han estat 1.400 metres de desnivell. Hem fet la 3a, la 7a , la 8a i la 9a muntanyes més altes del Pirineu!!!
Anem sumant: jo 201 (me'n falten 11), la Marta 84 (n'hi falten 128). Les xifres no són res més que l'excusa. El que és important és passar-s'ho bé, gaudir i fruir de les activitats en alta muntanya.
Amb això donem la temporada estiuenca de tresmils per acabada. L'any que ve, més.

dijous, 9 de setembre del 2010

CRESTA CRABIOULES-LEZAT (7 tresmils)

Els dies 4, 5 i 6 són els corresponents a la Festa Major de Sabadell. La Marta i jo decidim canviar pregons per ressenyes, castells per gendarmes, trabucaires per desgrimpades i focs artificials per escalades. Així doncs, marxem cap a la Vall d'Oô. Arribem dissabte al matí a les Granges d'Astau i ens sorprenem veure el pàrquing com en els seus millors moments de juliol o agost, i nosaltres que pensàvem estar gairebé sols...
Resulta que fan la festa per la re-inaguració del refugi d'Espingo, i tot és gent amunt i avall vestits amb samarretes vermelles commemoratives. Així és que, si ja la pujada fins al llac d'Oô és tradicionalment concorreguda, avui tindrem companyia fins a dalt de tot, al refugi del Portilló, situat a 2.570 metres d'alçada.
I això no és tot, en acabar de sopar, el geòleg expert en glaceres Pierre René, pertanyent a l'Association Moraine, ens ofereix una dissertació sobre l'evolució de les glaceres als Pirineus. Resulta ser una hora i mitja amena, divertida i molt cultural, durant la qual ens posem al dia sobre les particularitats d'una espècie en extinció: les glaceres pirinenques; tot amanit amb anècdotes i dades curioses (sabíeu que hi ha puces a les geleres?, o que aquestes porten farina?, o quan triga un cos en ser transportat des de la rimaia de la Maladeta fins al final de la glacera?). Realment ha valgut la pena escoltar en Pierre, total, demà no ens haurem de llevar gaire d'hora, ja que tenim l'inici de la cresta (Bretxa Mamy) a poc més d'una hora del refugi.
L'endemà, diumenge, ens llevem a les 7h del matí, esmorzem i emprenem tranquil·lament l'aproximació.
Al cap de poc ja som a sota el corredor que, en una petita grimpada, ens porta a la bretxa Mamy. Ens equipem i en un parell de minuts ja som a dalt del primer tresmil de la jornada, la Punta Mamy (3.048 mts). Aquest cim té el seu nom en honor de Jean Mamy, pirineista francès que va descobrir l'accès a la Bretxa Mamy.
Dalt de la punta Mamy
Celebrant el 1r tresmil
A continuació, en pocs minuts de baixada ens plantem a sobre de la Punta Lacq (3.010 mts). François Lacq fou el primer president de la Federació Francesa d'Esquí.
2n tresmil: Punta Lacq
Després hem de baixar a la bretxa Lacq amb un rappel:
La Marta, rapelant.
i continuem per l'aresta, que ara es presenta molt esmolada.
La cresta, ben esmolada
A les 12:45 comencem l'escalada del Gendarme Blanc que, tot i no ser un tresmil, ens suposarà les majors dificultats de la jornada. Es tracta d'una agulla que no cal escalar en la seva totalitat. Es parteix d'una còmoda reunió, s'atansa un pitó, i es comença a flanquejar, en diagonal amunt, vessant sud, per unes fissures que permeten col·locar-hi mans, peus i algun friend.
A l'inici del gendarme
Primers passos
Amunt
 Preparant el flanqueig


Un cop superat el gendarme blanc, escalem un mur de 40 metres, amb molt bona presa i possibilitats d'assegurar-se (III). I així s'arriba a la 1a agulla de Lezat.
1a agulla de Lezat
Mur de 40 metres de III

Les successives agulles (2a, 3a i 4a) cauen una rere l'altra. Amb alguns passos aeris i un diedre magnífic de III, on els friends entren a dojo.
Xemeneia d'accés a l'agulla central NW
La baixada de la quarta i darrera agulla enganxa amb la via normal del Lezat:
El cim del Lezat és a tocar
Al cim de Lezat (3.107 mts)

Per baixar del Lezat, la Marta s'inventa una via directa, amb dos rapels taquicàrdics.
Detall de la baixada i els rapels
Un cop superats aquests dos rapels, la satisfacció és absoluta:
La Marta, satisfeta després de fer 7 tresmils. Al fons, la cresta.
Satisfet amb els 6 tresmils de la cresta.
Amb aquesta cresta arribo a la xifra de 198 tresmils. La Marta, per la seva banda, ja en porta 81.
JA QUEDA MENYS!!!!