El dissabte 17 marxem a les 15:00 h cap a la Vall d'Aran. Som el Pau, la Marta i jo.
L'objectiu: la Forcanada, o Malh dels Pois en aranès, 2881 metres, pel seu corredor NW., amb 1.430 metres de desnivell. Havia llegit un post del blogger Escalada Clásica on explicava que el corredor encara estava en condicions, i allà anem.
Durant el camí cap novetat, els típics 33 graus a les planes de Lleida, però en travessar el túnel JuanCa... el marrón: 13 graus un 17 de juliol !!! amb boira pixanera i una humitat del 100%.
Però continuem cap a Artiga de Lin, indret on va a parar l'aigua de la glacera de l'Aneto (Ulls de Jou). En arribar el fred i la boira ens venen a rebre. El petit bar està tancat i barrat, i uns excursionistes ens indiquen la situació del petit refugi lliure. Dues habitacions, una d'ella amb un altell, taula i llars de foc, amb llenya tallada a punt per fer foc.
Sopem i anem a dormir ben d'hora, no sense abans rebre la visita d'un autèntic "cowboy", amb esperons a les botes, que feia una ruta a cavall.
El propòsit és llevar-se molt d'hora, a les 05:00 h. Però ai carai, com costa llevar-se tan d'hora. A més, el temps tampoc no ajuda ja que continua fent fred i la boira no s'ha aixecat. Al final ens llevem a quarts de vuit, esmorzem i tirem cap amunt enmig de la boira. A veure què ens trobarem...
Primer travessem un prat, i de sobte el camí s'enfila per un bosc de faigs tan frondós que sembla una selva. Aquesta forta pujada ens porta a situar-nos ràpidament per sobre de la boira.
De seguida arribem al Llac des Pois que bordejem per la seva dreta i ja veiem la mole de la Forcanada, amb la seva paret nord-oest.
Ens atansem cap a l'inici del corredor per la pedrera, sortosament hi ha un caminet traçat. En arribar a l'inici de la neu ens posem els grampons ja que la neu està duríssima.
La Marta, ja que porta botes rígides i grampons d'acer, i a més li agrada anar primera, ens marca el camí, intentant fer-nos la traça el millor possible.
El corredor se'ns fa llarg. Són 400 metres, amb una mitjana de 45º que, en aquestes condicions (poca neu, dura, i final de temporada) té alguns trams de 50º i quasi 55º. Nosaltres, confiats, no portem corda. Quan el sol ja comença a tocar dins el corredor arribem al collet, són quarts de tres. Dubtem en seguir fins al cim (cal fer un primer pic, baixar a un coll, i pujar al cim principal), això ens portaria 1 hora com a mínim, a més, el Pau ja l'ha fet, i veiem una cordada de 4 persones que comença a baixar amb unes maniobres no gaire resolutives, llençant algun roc avall. Això ens fa decidir-nos a tornar per on hem vingut.
El descens el fem en la seva totalitat cara al corredor, la neu ja està més tova i no ens podem permetre cap relliscada (tenim 400 metres per sota).
Arribem al final de la neu, ens traiem els grampons i ens llancem avall sota la calor de juliol, no sense abans patir algun ensurt, oi Marta? Per sort, només són unes rascades i algun que altre cop als genolls. I és que les pedreres són traïdores.De baixada, ja amb cotxe, parem a una Braseria a peu de carretera, on recuperem forces amb un pa amb tomàquet i diferents embotits de la terra.
HI TORNAREM... HEM DE FER EL CIM.
