dissabte, 28 d’agost de 2010

LA CRESTA DEL MEDIO? EL VENT ENS SUGGEREIX EL PICO ABADIAS I EL PICO DEL COLLADO DE LA RIMAIA

El divendres marxem cap a Benasc amb la Marta. Hem reservat lloc al refugi de la Renclusa per intentar fer la cresta del Medio. A més, si tenim temps, volem fer també el pico Abadías i el Pico del Collado de la Rimaia. Tot plegat són cinc tresmils que encara tinc pendents de la meva particular i ja reduïda llista. La Marta aprofitarà també per esborrar-los de la seva.
Arribant a Benasc, parem a fer un cafè, i mentre fem la visita habitual al Barrabés, ens trobem amb el Pau, el Jordi i els seus fills, l'Àlex i l'Arnau. Arriben de Corones. Ahir van pujar a bivaquejar-hi amb la intenció de fer l'Aneto, el Jordi volia que trepitgessin, ja de molt joves, el cim dels Pirineus. A l'hora de la veritat només l'Àlex s'ha atrevit amb el famós "Pas de Mahoma", acompanyat pel seu pare. El Pau s'ha quedat a fer companyia a l'Arnau que, amb un cert cansament i mal de cap, ho ha deixat per a un altre any.
Així és que després d'acomiadar-nos, enfilem cap a l'aparcament de los Llanos del Hospital, parada obligatòria per a oblidar-nos del cotxe i agafar l'autobús que ens porta al pla de la Besurta. En tres quarts d'hora arribem a la Renclusa, just a l'hora de sopar, quarts de vuit del vespre. No hi ha molta gent, però la que hi ha es fa notar. Un bon sopar casolà ens ofereix les energies necessàries per a la llarga excursió de l'endemà (que bé se sopa a la Renclusa...).
El divendres ens aixequem a dos quarts de sis, esmorzem i emprenem el típic camí del Portilló Superior, acompanyats de diversos grups que s'enfronten al monarca dels Pirineus.
Ben d'hora al matí, amunt.
Anem fent, adaptant-nos al pes de les motxilles i, com no coneixem gaire el camí, i els que ens acompanyen encara menys, ens passem de llarg. Hem de recular un pèl per retrobar el pas a la glacera més gran dels Pirineus.
Havent traspassat el Portilló Superior
La vista que se'ns ofereix és excepcional: la Forcanada, el Mulleres...
 Conforme anem guanyant alçada el vent cada cop bufa més fort. En posar-nos el grampons i entrar a la glacera en direcció al Collado del Medio, les fortes ràfegues gairebé ens tomben.
Enfilant cap al Collado del Medio sota una forta ventolera
Després d'uns intercanvis d'opinions i de certa tossuderia, decidim canviar de rumb i anar al Collado Maldito, on podrem deixar una motxilla i, amb menys pes, intentarem fer l'Abadias, vorejar la Maladeta, arribar al Collado de la Rimaya, i fer el Pico del Collado de la Rimaya.
Enfilant cap al Collado Maldito, esperant millor sort. Al fons, al mig, l'Abadías.
Així és que ens traiem els grampons, fem una queixalada i comencem l'ascensió, ràpida, del Pico Abadías (3.279 mts), 21è cim de la llista del Buyse. Aquest pic, que té un nom tan vulgar, deu el seu topònim a Antonio Abadías (1886-1967), conegut amb el sobrenom de "el león del Aneto". Es creu que va arribar a pujar fins a 250 vegades al cim culminant dels Pirineus. Després de la mort de Sayó, es va fer càrrec del refugi de la Renclusa, juntament amb la seva dona (filla de Sayó) i la seva sogra.
Contents, dalt del Pico Abadías
Un cop dalt, veient que el vent ja no bufa tan fort, resseguim l'aresta que porta a la Maladeta, però abans d'arribar-hi, ens desviem cap a l'esquerra, per un terreny precari, intentant no perdre excessiva alçada i anar a parar al Collado de la Rimaya. Un cop allà, l'aresta es torna molt retallada, amb moltes giragonses, pujades i baixades i, això sí, amb fites indicatives i molt bona roca. Fem un ràpel improvisat per evitar un llarg rodeig i hi deixem la corda instal·lada per a la tornada.
Alguns pasos són força espectaculars
Traspassem algunes bretxes més, força aèries i per una espècie de xemeneia arribem al cim del Pico del Collado de la Rimaya (3.265 mts i 24è cim de la llista Buyse).
Al cim del Pico del Collado de la Rimaya...
des d'on s'hi veu la famosa rimaia que li dóna nom, i la Maladeta.
Reprenem el camí de tornada, recollim la corda del ràpel i avancem a tota cresta cap a retrobar la motxilla "abandonada", ja que ens hem quedat sense aigua i no tenim menjar
Mai ens havia fet tanta il·lusió trobar-nos la nostra pròpia motxilla...
Mengem, bevem, ens refem i ens disposem a baixar la glacera cap al Portilló Superior. Poc abans d'arribar-hi ens girem per contemplar un dels paisatges més meravellosos dels Pirineus.
Dient "fins aviat" a la glacera més gran dels Pirineus
La baixada cap a la Renclusa és un caos de blocs de pedra granítics que ens demanen tota la nostra atenció i equilibri, i el que queda de les ja minvades forces. A quarts de set arribem al refugi. Han estat dotze hores d'excursió, dures però saboroses, àrdues però satisfactòries, feréstegues però cordials, i en resum, un molt ben aprofitat dia pirenaic.
El sopar ens refà i anem ràpidament a dormir i recuperar-nos. L'endemà reprenem la tornada, que farem amb diverses aturades gastronòmiques curioses i tipiques:
1a: cafetó matiner a l'Hotel dels Llanos del Hospital. Ambient selecte pijeril.
2a: comprar "longaniza" a Graus, amb denominació d'origen. La millor "longaniza del món". O és "langoniza"?
3r: comprar coca a Tolva, un poblet prop de Benavarri. "La millor coca del món", diuen alguns.
4rt: cafetó de mig matí i croissant. I un potet de pistatxos arrebossats de xocolata a Xocolateria Brescó, a Benavarri.
Tornem ben satisfets, amb dos tres mils més a la butxaca, d'aquells que et queden aïllats i que costa de fer, i que hi has d'anar expressament.
La llista de tresmils creix... o minva, segons la persona que ho miri...

1 comentari:

  1. Carai, quanta activitat pirineneca (i blogaire!). Felicitats, ja te'n queden moooolt poquets!

    ResponSuprimeix