LA CRESTA DEL MEDIO? EL VENT ENS SUGGEREIX EL PICO ABADIAS I EL PICO DEL COLLADO DE LA RIMAIA

El divendres marxem cap a Benasc amb la Marta. Hem reservat lloc al refugi de la Renclusa per intentar fer la cresta del Medio. A més, si tenim temps, volem fer també el pico Abadías i el Pico del Collado de la Rimaia. Tot plegat són cinc tresmils que encara tinc pendents de la meva particular i ja reduïda llista. La Marta aprofitarà també per esborrar-los de la seva.

Arribant a Benasc, parem a fer un cafè, i mentre fem la visita habitual al Barrabés, ens trobem amb el Pau, el Jordi i els seus fills, l'Àlex i l'Arnau. Arriben de Corones. Ahir van pujar a bivaquejar-hi amb la intenció de fer l'Aneto, el Jordi volia que trepitgessin, ja de molt joves, el cim dels Pirineus. A l'hora de la veritat només l'Àlex s'ha atrevit amb el famós "Pas de Mahoma", acompanyat pel seu pare. El Pau s'ha quedat a fer companyia a l'Arnau que, amb un cert cansament i mal de cap, ho ha deixat per a un altre any.

Així és que després d'acomiadar-nos, enfilem cap a l'aparcament de los Llanos del Hospital, parada obligatòria per a oblidar-nos del cotxe i agafar l'autobús que ens porta al pla de la Besurta. En tres quarts d'hora arribem a la Renclusa, just a l'hora de sopar, quarts de vuit del vespre. No hi ha molta gent, però la que hi ha es fa notar. Un bon sopar casolà ens ofereix les energies necessàries per a la llarga excursió de l'endemà (que bé se sopa a la Renclusa...).

El divendres ens aixequem a dos quarts de sis, esmorzem i emprenem el típic camí del Portilló Superior, acompanyats de diversos grups que s'enfronten al monarca dels Pirineus.

Ben d'hora al matí, amunt.

Anem fent, adaptant-nos al pes de les motxilles i, com no coneixem gaire el camí, i els que ens acompanyen encara menys, ens passem de llarg. Hem de recular un pèl per retrobar el pas a la glacera més gran dels Pirineus.

Havent traspassat el Portilló Superior

La vista que se'ns ofereix és excepcional: la Forcanada, el Mulleres...

 Conforme anem guanyant alçada el vent cada cop bufa més fort. En posar-nos el grampons i entrar a la glacera en direcció al Collado del Medio, les fortes ràfegues gairebé ens tomben.

Enfilant cap al Collado del Medio sota una forta ventolera

Després d'uns intercanvis d'opinions i de certa tossuderia, decidim canviar de rumb i anar al Collado Maldito, on podrem deixar una motxilla i, amb menys pes, intentarem fer l'Abadias, vorejar la Maladeta, arribar al Collado de la Rimaya, i fer el Pico del Collado de la Rimaya.

Enfilant cap al Collado Maldito, esperant millor sort. Al fons, al mig, l'Abadías.

Així és que ens traiem els grampons, fem una queixalada i comencem l'ascensió, ràpida, del Pico Abadías (3.279 mts), 21è cim de la llista del Buyse. Aquest pic, que té un nom tan vulgar, deu el seu topònim a Antonio Abadías (1886-1967), conegut amb el sobrenom de "el león del Aneto". Es creu que va arribar a pujar fins a 250 vegades al cim culminant dels Pirineus. Després de la mort de Sayó, es va fer càrrec del refugi de la Renclusa, juntament amb la seva dona (filla de Sayó) i la seva sogra.

Contents, dalt del Pico Abadías

Un cop dalt, veient que el vent ja no bufa tan fort, resseguim l'aresta que porta a la Maladeta, però abans d'arribar-hi, ens desviem cap a l'esquerra, per un terreny precari, intentant no perdre excessiva alçada i anar a parar al Collado de la Rimaya. Un cop allà, l'aresta es torna molt retallada, amb moltes giragonses, pujades i baixades i, això sí, amb fites indicatives i molt bona roca. Fem un ràpel improvisat per evitar un llarg rodeig i hi deixem la corda instal·lada per a la tornada.

Alguns pasos són força espectaculars

Traspassem algunes bretxes més, força aèries i per una espècie de xemeneia arribem al cim del Pico del Collado de la Rimaya (3.265 mts i 24è cim de la llista Buyse).

Al cim del Pico del Collado de la Rimaya...

des d'on s'hi veu la famosa rimaia que li dóna nom, i la Maladeta.

Reprenem el camí de tornada, recollim la corda del ràpel i avancem a tota cresta cap a retrobar la motxilla "abandonada", ja que ens hem quedat sense aigua i no tenim menjar

Mai ens havia fet tanta il·lusió trobar-nos la nostra pròpia motxilla...

Mengem, bevem, ens refem i ens disposem a baixar la glacera cap al Portilló Superior. Poc abans d'arribar-hi ens girem per contemplar un dels paisatges més meravellosos dels Pirineus.

Dient "fins aviat" a la glacera més gran dels Pirineus

La baixada cap a la Renclusa és un caos de blocs de pedra granítics que ens demanen tota la nostra atenció i equilibri, i el que queda de les ja minvades forces. A quarts de set arribem al refugi. Han estat dotze hores d'excursió, dures però saboroses, àrdues però satisfactòries, feréstegues però cordials, i en resum, un molt ben aprofitat dia pirenaic.

El sopar ens refà i anem ràpidament a dormir i recuperar-nos. L'endemà reprenem la tornada, que farem amb diverses aturades gastronòmiques curioses i tipiques:

1a: cafetó matiner a l'Hotel dels Llanos del Hospital. Ambient selecte pijeril.

2a: comprar "longaniza" a Graus, amb denominació d'origen. La millor "longaniza del món". O és "langoniza"?

3r: comprar coca a Tolva, un poblet prop de Benavarri. "La millor coca del món", diuen alguns.

4rt: cafetó de mig matí i croissant. I un potet de pistatxos arrebossats de xocolata a Xocolateria Brescó, a Benavarri.

Tornem ben satisfets, amb dos tres mils més a la butxaca, d'aquells que et queden aïllats i que costa de fer, i que hi has d'anar expressament.

La llista de tresmils creix... o minva, segons la persona que ho miri...

L'OLLA... NÚRIA

El dilluns 23, veient que les previsions per al Pirineu aragonès, on volíem anar a fer la cresta del Medio, no eren gaire bones (vents de 50 km/h), ens atansem a Núria. La intenció és fer l'Olla, un recorregut pràcticament circular que nosaltres adaptem, amb punt de partida i arribada a Fontalba. El fet que les prediccions meteorològiques ofereixin vents moderats i certs núvols ens ajuden a decidir-nos, ja que intentar l'Olla en un dia calorós d'estiu i al mes d'agost pot ser una mica suïcida; cal tenir molt en compte que no trobarem aigua en cap punt del recorregut fins que, un cop començada la baixada, a uns 2500 metres, sota el coll del Noucreus, n'apareixen els primers brots.

La Marta i el Pau, i el seu gos, el Mel, m'acompanyen (finalment el Xavier, germà de la Marta, ha desistit) en aquest recorregut pels balcons de la vall de Núria, fronterers amb França, i que ofereixen uns paisatges de la Cerdanya i l'encapçalament del Ter realment inigualables.

El Pau hidratant-se abans de començar la travessa. El Mel s'ho mira.

A quarts de nou enfilem els prats que donen accés a la pujada al Puigmal, primer cim del dia.

Amb el Puigmal al davant

Els darrers pendents

Un cop al cim, esmorzem, ens fem una foto i seguim ràpidament en direcció al Petit Pic del Segre, després al Puigmal del Segre i baixem al Coll de Finestrelles, el punt més baix de la travessa, a 2.608 metres d'alçada.

Contents, dalt del Puigmal. Ja tenim el primer.

Des de poc abans del Coll de Finestrelles, observem Núria i l'estació d'esquí

Seguidament, ja és un no parar de pujades i baixades, el Pic de Finestrelles (2.830 mts), el Puig de Núria (2.798 mts), el Coll d'Eina (2.681 mts), el Pic d'Eina (2.794 mts), el Noufonts (2.864 mts), baixem al Coll del Noufonts (2.779 mts) i iniciem la darrera pujada al Noucreus (2.800 mts), on dinem a quarts de tres del migdia, amb el Bastiments i el Pic de l'Infern com a teló de fons, fins i tot un dels llacs de Carançà ens pica l'ullet.

Les creus del Noucreus i els meus acompanyants

Reprenem el recorregut, ara ja de baixada, des del Coll de Noucreus, a 2.801 mts, que ens durà directament pel fons de la vall a Núria.

El Pau es mira el descens des del Coll de Noucreus

Ja de baixada, al fons de la vall, Núria, i dominant-la, el Puigmal.

Arribem al Santuari ben cansats però ben contents, un cafè i una Coca Cola ens ajuden a refer-nos, ja que encara ens queda una horeta més fins a Fontalba, on tenim el cotxe.

Així que, cap a les 5 de la tarda, enfilem el camí de Fontalba que, aquest cop, se'ns fa més llarg del que és habitual, per sort l'ombra ens fa agradable la tornada.

Per fi, a les 6 de la tarda, aproximadament, arribem a Fontalba. El temps ens ha respectat, i les nostres cames també, tot i que el cansament es fa palès.

Al mirar l'altímetre quedo sorprès: 2.000 metres de desnivell !!!! No me n'esperava tant. Havia mirat algunes webs però no havia vist que hi havia tal desnivell.

Per al Pau és la tercera vegada que fa l'Olla, la Marta ja suma la seva segona, i per a mi és la primera.

Repetirem???

EL CARLIT... SENSE NENS, PERÒ AMB EL MEL

El passat 17 d'agost vam anar a fer el Carlit (2.921 mts), per l'Oest, per l'estany de Lanoux; una ruta molt poc freqüentada, salvatge, amb poca gent, original i molt atractiva. Volíem conèixer aquesta part del Carlit i evitar la massificació que pateix aquesta muntanya per l'Est, per les Bouilloses.

En un principi érem la Marta, el Pau, el seu gos: el Mel, el Xavier i els seus dos fills, l'Ariadna i el Roger, i jo.

Ens havíem de trobar a Puigcerdà ja que el Xavier i família estaven estiuejant a la Cerdanya.

Finalment, però, els nens es van estimar més gaudir de la piscina, les bicicletes i els diversos jocs amb els amics que no pas acompanyar-nos a pujar muntanyes.

Així que ens trobem a les 08:00 a Puigcerdà, i a tres quarts de nou ja som a punt d'iniciar l'excursió, previ pagament d'un € i mig a la guixeta que permet l'entrada a la vall, que prenem en un trencall a la dreta abans d'arribar a l'estació d'esquí de Porté Puymorens.

Al començar, fa fresca.

Anem ben proveïts de Gps, mapes, brúixoles i ressenyes, així és que entrem en un bosquet del qual sortim ben aviat per anar a trobar un camí que pujant molt a poc a poc ens portarà a l'embassament de Lanoux, un dels més grans del Pirineu.

Estany de Lanoux, 2.500 mts de llarg per 500 d'ample, 75 mts de profunditat i situat a 2.213 mts d'alçada.

Mapes, brúixoles, GPS... i no ens posem d'acord !!

A l'alçada del llac ja comencem a albirar el Carlit, amb un vessant que ens és totalment desconegut.

Amunt, i al fons l'embassament de Lanoux.

El Pau, la Marta i l'objectiu.

A uns 2.400 metres d'alçada el recorregut es posa molt més vertical. Toca pujar per una immensa pedrera que solca tota la part oest de la muntanya. Un petit caminet va fent llaçades fins que, desviant-se a la dreta en la part final, et porta al coll entre els dos pics principals del Carlit. El més alt és el de la dreta.

La Marta i el Pau en el camí en ziga-zaga.

Arribem doncs al petit collet, alguns han posat la directa, fent competició amb altres espècies i pujant a 800 metres per hora; d'altres han anat a un ritme suau i alguns han s'han aturat a immortalitzar el paisatge.

Des del coll només resten uns metres de cresta fàcil que ens porta al cim on ens hi trobem... un capellà amb sotana beneint els seus deixebles !!!!

Sí, un jove capellà o seminarista francès com a cap d'un grup de 8 o 10 joves francesos que... volien ser més a prop de Déu !!!

I és que la fe no té fronteres...

Jo, Xavier, Marta, Pau i Mel, al cim del Carlit.

Un cop al cim, fem el que cal fer en aquests casos, esmorzar de valent. Cal recuperar forces perdudes que.. anant amb els Garriga, no es para fins al cim.

La baixada és la mateixa fins a l'embassament de Lanoux, però un cop allà ens decidim a baixar per la part oposada de la vall.

Prenent la decisió adequada...

La baixada se'ns fa entretinguda i llarga. Al principi és molt calorosa ja que el sol pica de valent; després, per sort, s'endinsa en un bosc i es fa molt més agradable.

Els ombrívols boscos

En resum, una jornada muntanyenca molt divertida: descobriment del vessant desconegut del Carlit, molta tranquil·litat i un total de 1.200 metres de desnivell acumulat.
En acabar l'excursió, el Xavier ens convida a visitar la família i el càmping on passen les vacances:

Relax després de l'excursió

Una bona capbussada

Vacances !!!

TRES GENERACIONS A LA VALL D'OÔ

Aquest divendres 6 i dissabte 7 hem anat a la Vall d'Oô.

Érem l'avi (Joaquim), el fill (Xavi), i els nets (Ariadna i Roger). Jo els acompanyava.

La intenció era pujar a dormir al refugi d'Espingo, a 1.966 metres d'alçada, sortint de les Granges d'Astau, a 1.189 metres. L'endemà el Xavi i jo voliem fer l'Spijeoles, el Gourdon i els tres cims del Belloc. Jo ja els havia fet l'any 1.996 amb el Marc Sanllehí i el Quim Gatell, començant pel Diedre Est de l'Spijeoles. Per als nens seria una experiència nova ja que no havien dormit mai en un refugi d'alta muntanya.

L'equip, a punt

La pujada al refugi la fa cadascú al seu ritme. Són 900 metres de desnivell, que després de dinar, amb la calor, i amb la quantitat de gent que baixa del llac dOô, es converteixen en una mica pesats. Passem pel costat de la famosa cascada d'Oô, de 275 metres d'alçada, i un dels llocs més freqüentats de França.

El Roger, tot decidit

Poc a poc anem pujant fins arribar al refugi poc abans de l'hora de sopar. A l'avi, el tros final se li ha fet una mica feixuc.

L'Ariadna, a la pujada

El sopar ajuda a tots, grans i petits, a refer-se de l'esforç i a preparar-se per a la jornada del dissabte. Uns aniran a fer tres-mils, els altres baixaran al llac a intentar pescar peixos amb les mans, investigar la fauna local i fer amigues nascudes a l'altre costat de la frontera natural muntanyosa.

Deixant el refugi enrere, de bon matí

L'endemà doncs, el Xavi i jo ens llevem d'hora i enfilem cap al coll d'Spijeoles. Primer cal agafar el camí que puja al refugi del Portilló, i quan s'arriba al petit pontet que creua el riu, vint metres abans haurem trobat un corriol que enfila amunt. La pujada fins al coll d'Spijeoles, marcada, és dura, i es guanyen metres de seguida. Veiem que hi ha alguna cordada que ja és a punt de començar el diedre Est, una de les escalades més cobejades del massís. Arribats al coll comencem a albirar els diversos cims de la zona: el Perdiguero, el Lezat, els Crabioules, el Seil dera Baquo...

Reprenem la pujada final, travessant un rocam, i encarem els darrers metres que, tot i ser força més verticals, no ofereixen cap dificultat. Som al cim de l'Spijeoles, a 3.066 metres d'alçada, en poc més de tres hores i segur que som els primers en arribar-hi. Mengem, fruïm del paisatge (la quantitat de tres-mils que es veuen és impresionant) i ens disposem a atacar la cresta que mena als Bellocs, ja que decidim deixar el Gourdon per a un altre dia (el fet que l'avi i els nens siguin a baix, esperant-nos, fa que no ens vulguem entretenir més del compte).

Els primers metres de cresta són aeris i descompostos, però no tenen major dificultat. Així arribem al Belloc S (3.007 mt). Per pujar al Belloc Central (3.006 mt) cal fer un pas atlètic per roca bona, i per atansar el Belloc principal (3.008 mt) cal anar a cercar un petit caminet-balcó per la seva part sud i, quan no hi ha continuïtat cal enfilar-se a retrobar la cresta.

El Xavi començant la cresta cap al Belloc

El Xavi al cim del Belloc Sud, 3.007, amb el Literola, Royo, i el Seil dera Baquo al darrera

En acabar el darrer Belloc, ens mirem la baixada cap al coll de Belloc, que és molt vertical. Com que no ens volem complicar la vida (no portem material) optem per la solució més segura: tornar per on hem vingut. Així és que tornem a fer la cresta en sentit invers fins arribar, de nou, a l'Spijeoles. Despres de parlar amb un trio de catalans que eren al cim, seguim amb la baixada que ens porta al refugi. Poc abans d'arribar-hi sentim unes veus que demanen socors des d'uns contraforts sota el Grand Quayrat. Havent arribat al refugi i al cap de poc més de mitja hora, ja escoltem l'helicòpter dels gendarmes que intenten trobar el lloc d'on venien els crits.

Nosaltres ja no hi tenim res més a fer i ens acomiadem de bonic indret on hi ha situat el refugi d'Espingo.

D'esquerra a dreta: Ariadna, Xavier, Roger, Joan i Joaquim. Tres generacions a la muntanya.

La baixada és monótona. El camí ja el coneixem de moltes altres vegades, per sort, els arbres de la vall d'Oô ens ajuden a no passar tanta calor.

El camí de tornada, amb parada a Tolva obligatòria (llàstima, la coca s'ha acabat), el fem sota la satisfacció d'haver passat dos dies fenomenals, cadascú al seu nivell.