dimarts, 24 d’agost del 2010

L'OLLA... NÚRIA

El dilluns 23, veient que les previsions per al Pirineu aragonès, on volíem anar a fer la cresta del Medio, no eren gaire bones (vents de 50 km/h), ens atansem a Núria. La intenció és fer l'Olla, un recorregut pràcticament circular que nosaltres adaptem, amb punt de partida i arribada a Fontalba. El fet que les prediccions meteorològiques ofereixin vents moderats i certs núvols ens ajuden a decidir-nos, ja que intentar l'Olla en un dia calorós d'estiu i al mes d'agost pot ser una mica suïcida; cal tenir molt en compte que no trobarem aigua en cap punt del recorregut fins que, un cop començada la baixada, a uns 2500 metres, sota el coll del Noucreus, n'apareixen els primers brots.
La Marta i el Pau, i el seu gos, el Mel, m'acompanyen (finalment el Xavier, germà de la Marta, ha desistit) en aquest recorregut pels balcons de la vall de Núria, fronterers amb França, i que ofereixen uns paisatges de la Cerdanya i l'encapçalament del Ter realment inigualables.
El Pau hidratant-se abans de començar la travessa. El Mel s'ho mira.
A quarts de nou enfilem els prats que donen accés a la pujada al Puigmal, primer cim del dia.
Amb el Puigmal al davant
Els darrers pendents
Un cop al cim, esmorzem, ens fem una foto i seguim ràpidament en direcció al Petit Pic del Segre, després al Puigmal del Segre i baixem al Coll de Finestrelles, el punt més baix de la travessa, a 2.608 metres d'alçada.
Contents, dalt del Puigmal. Ja tenim el primer.
Des de poc abans del Coll de Finestrelles, observem Núria i l'estació d'esquí
Seguidament, ja és un no parar de pujades i baixades, el Pic de Finestrelles (2.830 mts), el Puig de Núria (2.798 mts), el Coll d'Eina (2.681 mts), el Pic d'Eina (2.794 mts), el Noufonts (2.864 mts), baixem al Coll del Noufonts (2.779 mts) i iniciem la darrera pujada al Noucreus (2.800 mts), on dinem a quarts de tres del migdia, amb el Bastiments i el Pic de l'Infern com a teló de fons, fins i tot un dels llacs de Carançà ens pica l'ullet.
Les creus del Noucreus i els meus acompanyants
Reprenem el recorregut, ara ja de baixada, des del Coll de Noucreus, a 2.801 mts, que ens durà directament pel fons de la vall a Núria.
El Pau es mira el descens des del Coll de Noucreus
Ja de baixada, al fons de la vall, Núria, i dominant-la, el Puigmal.
Arribem al Santuari ben cansats però ben contents, un cafè i una Coca Cola ens ajuden a refer-nos, ja que encara ens queda una horeta més fins a Fontalba, on tenim el cotxe.
Així que, cap a les 5 de la tarda, enfilem el camí de Fontalba que, aquest cop, se'ns fa més llarg del que és habitual, per sort l'ombra ens fa agradable la tornada.
Per fi, a les 6 de la tarda, aproximadament, arribem a Fontalba. El temps ens ha respectat, i les nostres cames també, tot i que el cansament es fa palès.
Al mirar l'altímetre quedo sorprès: 2.000 metres de desnivell !!!! No me n'esperava tant. Havia mirat algunes webs però no havia vist que hi havia tal desnivell.
Per al Pau és la tercera vegada que fa l'Olla, la Marta ja suma la seva segona, i per a mi és la primera.
Repetirem???

diumenge, 22 d’agost del 2010

EL CARLIT... SENSE NENS, PERÒ AMB EL MEL

El passat 17 d'agost vam anar a fer el Carlit (2.921 mts), per l'Oest, per l'estany de Lanoux; una ruta molt poc freqüentada, salvatge, amb poca gent, original i molt atractiva. Volíem conèixer aquesta part del Carlit i evitar la massificació que pateix aquesta muntanya per l'Est, per les Bouilloses.
En un principi érem la Marta, el Pau, el seu gos: el Mel, el Xavier i els seus dos fills, l'Ariadna i el Roger, i jo.
Ens havíem de trobar a Puigcerdà ja que el Xavier i família estaven estiuejant a la Cerdanya.
Finalment, però, els nens es van estimar més gaudir de la piscina, les bicicletes i els diversos jocs amb els amics que no pas acompanyar-nos a pujar muntanyes.
Així que ens trobem a les 08:00 a Puigcerdà, i a tres quarts de nou ja som a punt d'iniciar l'excursió, previ pagament d'un € i mig a la guixeta que permet l'entrada a la vall, que prenem en un trencall a la dreta abans d'arribar a l'estació d'esquí de Porté Puymorens.
Al començar, fa fresca.
Anem ben proveïts de Gps, mapes, brúixoles i ressenyes, així és que entrem en un bosquet del qual sortim ben aviat per anar a trobar un camí que pujant molt a poc a poc ens portarà a l'embassament de Lanoux, un dels més grans del Pirineu.
Estany de Lanoux, 2.500 mts de llarg per 500 d'ample, 75 mts de profunditat i situat a 2.213 mts d'alçada.
Mapes, brúixoles, GPS... i no ens posem d'acord !!
A l'alçada del llac ja comencem a albirar el Carlit, amb un vessant que ens és totalment desconegut.
Amunt, i al fons l'embassament de Lanoux.
El Pau, la Marta i l'objectiu.
A uns 2.400 metres d'alçada el recorregut es posa molt més vertical. Toca pujar per una immensa pedrera que solca tota la part oest de la muntanya. Un petit caminet va fent llaçades fins que, desviant-se a la dreta en la part final, et porta al coll entre els dos pics principals del Carlit. El més alt és el de la dreta.
La Marta i el Pau en el camí en ziga-zaga.
Arribem doncs al petit collet, alguns han posat la directa, fent competició amb altres espècies i pujant a 800 metres per hora; d'altres han anat a un ritme suau i alguns han s'han aturat a immortalitzar el paisatge.
Des del coll només resten uns metres de cresta fàcil que ens porta al cim on ens hi trobem... un capellà amb sotana beneint els seus deixebles !!!!
Sí, un jove capellà o seminarista francès com a cap d'un grup de 8 o 10 joves francesos que... volien ser més a prop de Déu !!!
I és que la fe no té fronteres...
Jo, Xavier, Marta, Pau i Mel, al cim del Carlit.
Un cop al cim, fem el que cal fer en aquests casos, esmorzar de valent. Cal recuperar forces perdudes que.. anant amb els Garriga, no es para fins al cim.
La baixada és la mateixa fins a l'embassament de Lanoux, però un cop allà ens decidim a baixar per la part oposada de la vall.
Prenent la decisió adequada...
La baixada se'ns fa entretinguda i llarga. Al principi és molt calorosa ja que el sol pica de valent; després, per sort, s'endinsa en un bosc i es fa molt més agradable.
Els ombrívols boscos
En resum, una jornada muntanyenca molt divertida: descobriment del vessant desconegut del Carlit, molta tranquil·litat i un total de 1.200 metres de desnivell acumulat.
En acabar l'excursió, el Xavier ens convida a visitar la família i el càmping on passen les vacances:
Relax després de l'excursió
Una bona capbussada


Vacances !!!

diumenge, 8 d’agost del 2010

TRES GENERACIONS A LA VALL D'OÔ

Aquest divendres 6 i dissabte 7 hem anat a la Vall d'Oô.
Érem l'avi (Joaquim), el fill (Xavi), i els nets (Ariadna i Roger). Jo els acompanyava.
La intenció era pujar a dormir al refugi d'Espingo, a 1.966 metres d'alçada, sortint de les Granges d'Astau, a 1.189 metres. L'endemà el Xavi i jo voliem fer l'Spijeoles, el Gourdon i els tres cims del Belloc. Jo ja els havia fet l'any 1.996 amb el Marc Sanllehí i el Quim Gatell, començant pel Diedre Est de l'Spijeoles. Per als nens seria una experiència nova ja que no havien dormit mai en un refugi d'alta muntanya.
L'equip, a punt

La pujada al refugi la fa cadascú al seu ritme. Són 900 metres de desnivell, que després de dinar, amb la calor, i amb la quantitat de gent que baixa del llac dOô, es converteixen en una mica pesats. Passem pel costat de la famosa cascada d'Oô, de 275 metres d'alçada, i un dels llocs més freqüentats de França.
El Roger, tot decidit
Poc a poc anem pujant fins arribar al refugi poc abans de l'hora de sopar. A l'avi, el tros final se li ha fet una mica feixuc.
L'Ariadna, a la pujada
El sopar ajuda a tots, grans i petits, a refer-se de l'esforç i a preparar-se per a la jornada del dissabte. Uns aniran a fer tres-mils, els altres baixaran al llac a intentar pescar peixos amb les mans, investigar la fauna local i fer amigues nascudes a l'altre costat de la frontera natural muntanyosa.
Deixant el refugi enrere, de bon matí
L'endemà doncs, el Xavi i jo ens llevem d'hora i enfilem cap al coll d'Spijeoles. Primer cal agafar el camí que puja al refugi del Portilló, i quan s'arriba al petit pontet que creua el riu, vint metres abans haurem trobat un corriol que enfila amunt. La pujada fins al coll d'Spijeoles, marcada, és dura, i es guanyen metres de seguida. Veiem que hi ha alguna cordada que ja és a punt de començar el diedre Est, una de les escalades més cobejades del massís. Arribats al coll comencem a albirar els diversos cims de la zona: el Perdiguero, el Lezat, els Crabioules, el Seil dera Baquo...
Reprenem la pujada final, travessant un rocam, i encarem els darrers metres que, tot i ser força més verticals, no ofereixen cap dificultat. Som al cim de l'Spijeoles, a 3.066 metres d'alçada, en poc més de tres hores i segur que som els primers en arribar-hi. Mengem, fruïm del paisatge (la quantitat de tres-mils que es veuen és impresionant) i ens disposem a atacar la cresta que mena als Bellocs, ja que decidim deixar el Gourdon per a un altre dia (el fet que l'avi i els nens siguin a baix, esperant-nos, fa que no ens vulguem entretenir més del compte).
Els primers metres de cresta són aeris i descompostos, però no tenen major dificultat. Així arribem al Belloc S (3.007 mt). Per pujar al Belloc Central (3.006 mt) cal fer un pas atlètic per roca bona, i per atansar el Belloc principal (3.008 mt) cal anar a cercar un petit caminet-balcó per la seva part sud i, quan no hi ha continuïtat cal enfilar-se a retrobar la cresta.
El Xavi començant la cresta cap al Belloc
El Xavi al cim del Belloc Sud, 3.007, amb el Literola, Royo, i el Seil dera Baquo al darrera

En acabar el darrer Belloc, ens mirem la baixada cap al coll de Belloc, que és molt vertical. Com que no ens volem complicar la vida (no portem material) optem per la solució més segura: tornar per on hem vingut. Així és que tornem a fer la cresta en sentit invers fins arribar, de nou, a l'Spijeoles. Despres de parlar amb un trio de catalans que eren al cim, seguim amb la baixada que ens porta al refugi. Poc abans d'arribar-hi sentim unes veus que demanen socors des d'uns contraforts sota el Grand Quayrat. Havent arribat al refugi i al cap de poc més de mitja hora, ja escoltem l'helicòpter dels gendarmes que intenten trobar el lloc d'on venien els crits.
Nosaltres ja no hi tenim res més a fer i ens acomiadem de bonic indret on hi ha situat el refugi d'Espingo.
D'esquerra a dreta: Ariadna, Xavier, Roger, Joan i Joaquim. Tres generacions a la muntanya.
La baixada és monótona. El camí ja el coneixem de moltes altres vegades, per sort, els arbres de la vall d'Oô ens ajuden a no passar tanta calor.
El camí de tornada, amb parada a Tolva obligatòria (llàstima, la coca s'ha acabat), el fem sota la satisfacció d'haver passat dos dies fenomenals, cadascú al seu nivell.

dimecres, 21 de juliol del 2010

LA FORCANADA... QUASI

El dissabte 17 marxem a les 15:00 h cap a la Vall d'Aran. Som el Pau, la Marta i jo.
L'objectiu: la Forcanada, o Malh dels Pois en aranès, 2881 metres, pel seu corredor NW., amb 1.430 metres de desnivell. Havia llegit un post del blogger Escalada Clásica on explicava que el corredor encara estava en condicions, i allà anem.

Durant el camí cap novetat, els típics 33 graus a les planes de Lleida, però en travessar el túnel JuanCa... el marrón: 13 graus un 17 de juliol !!! amb boira pixanera i una humitat del 100%.
Però continuem cap a Artiga de Lin, indret on va a parar l'aigua de la glacera de l'Aneto (Ulls de Jou). En arribar el fred i la boira ens venen a rebre. El petit bar està tancat i barrat, i uns excursionistes ens indiquen la situació del petit refugi lliure. Dues habitacions, una d'ella amb un altell, taula i llars de foc, amb llenya tallada a punt per fer foc.


Sopem i anem a dormir ben d'hora, no sense abans rebre la visita d'un autèntic "cowboy", amb esperons a les botes, que feia una ruta a cavall.
El propòsit és llevar-se molt d'hora, a les 05:00 h. Però ai carai, com costa llevar-se tan d'hora. A més, el temps tampoc no ajuda ja que continua fent fred i la boira no s'ha aixecat. Al final ens llevem a quarts de vuit, esmorzem i tirem cap amunt enmig de la boira. A veure què ens trobarem...


Primer travessem un prat, i de sobte el camí s'enfila per un bosc de faigs tan frondós que sembla una selva. Aquesta forta pujada ens porta a situar-nos ràpidament per sobre de la boira.




De seguida arribem al Llac des Pois que bordejem per la seva dreta i ja veiem la mole de la Forcanada, amb la seva paret nord-oest.



Ens atansem cap a l'inici del corredor per la pedrera, sortosament hi ha un caminet traçat. En arribar a l'inici de la neu ens posem els grampons ja que la neu està duríssima.
La Marta, ja que porta botes rígides i grampons d'acer, i a més li agrada anar primera, ens marca el camí, intentant fer-nos la traça el millor possible.


El corredor se'ns fa llarg. Són 400 metres, amb una mitjana de 45º que, en aquestes condicions (poca neu, dura, i final de temporada) té alguns trams de 50º i quasi 55º. Nosaltres, confiats, no portem corda. Quan el sol ja comença a tocar dins el corredor arribem al collet, són quarts de tres. Dubtem en seguir fins al cim (cal fer un primer pic, baixar a un coll, i pujar al cim principal), això ens portaria 1 hora com a mínim, a més, el Pau ja l'ha fet, i veiem una cordada de 4 persones que comença a baixar amb unes maniobres no gaire resolutives, llençant algun roc avall. Això ens fa decidir-nos a tornar per on hem vingut.



El descens el fem en la seva totalitat cara al corredor, la neu ja està més tova i no ens podem permetre cap relliscada (tenim 400 metres per sota).
Arribem al final de la neu, ens traiem els grampons i ens llancem avall sota la calor de juliol, no sense abans patir algun ensurt, oi Marta? Per sort, només són unes rascades i algun que altre cop als genolls. I és que les pedreres són traïdores.

De baixada, ja amb cotxe, parem a una Braseria a peu de carretera, on recuperem forces amb un pa amb tomàquet i diferents embotits de la terra.

HI TORNAREM... HEM DE FER EL CIM.

dimarts, 20 de juliol del 2010

SOPAR DE FI DE CURS A... AIGUAFREDA

El divendres 9 de Juliol ens retrobem a casa de l'Anna Huesa, a Aiguafreda, al Vallès Oriental. Sóm la Núria, la Marta, l'Albert (el marit de l'Anna) i jo. Finalment, l'Anna Valentí i l'Adrià s'excusen i no poden venir.

El planning és el següent: bany a la magnífica piscina de l'Anna, amb vistes als Cingles del Bertí, i després, sopar a la fresca. N'hi ha algunes que es fiquen a la piscina quan el sol ja ha caigut darrere les muntanyes... oi, Nuna? O d'altres que s'obliden el banyador, oi Marta?




El menú, insuperable: olivetes i llangonissa, gaspatxo, i parrillada de botifarra blanca i botifarra negra, amb pa amb tomàquet; finalment, per postres, dos pastissos, un fet per la mare de la Núria i l'altre fet per l'Anna. Cal fer, doncs, especial menció al gaspatxo de l'Anna (la Marta repeteix i la Núria el tasta per primera vegada a la seva vida) i a la barbacoa de l'Albert, tot un mag als fogons.

Mentre anem sopant anem recordant les anècdotes del curs: en Valls i la seva garraperia a l'hora de posar notes, la Rottenmeier, el Jordán (amic íntim de la Núria, je je), el Solà, el Poch (que ens va posar el primer "cate" de la nostra vida universitària), i tants d'altres professors i professores que ens han marcat en aquest el nostre primer any a la UAB.

No sabria dir què fou més bo, si el sopar o la companyia de persones tan agradables i simpàtiques

Cal agrair als meravellosos amfitrions, l'Anna i l'Albert, les atencions que han tingut cap al convidat i convidades. Realment fa goig ser convidat a ca l'Anna!!!!

dilluns, 19 de juliol del 2010

EOI... LA MOLA


Divendres, 9 de juliol.
Amb alguns dels molt bons companys i companyes de 5è de francès de l'Escola Oficial d'Idiomes de Sabadell pujem a la Mola.
Acompanyats i guiats per la nostra professora, Caterine Revel, pujem des de Can Robert.

A dalt, alguns i algunes es refresquen amb diversos tipus de líquids...

D'altres ofereixen xocolatines.

Finalment, cap a dos quarts de deu de la nit, ens refresquem a la piscina de la Caterine. I després, un bon sopar a base de taboulé i botifarres a la brasa.
GRÀCIES CATERINE I FAMÍLIA
I a tots els companys i companyes de curs, molt bona sort!!!

I DE SOBTE, RES...


Doncs sí. Ara, de sobte, després d'un any d'esforços, preocupacions, examens problemes, nervis, treballs i múltiples adversitats; amb el tancament d'actes arribo al món del "dolce far niente".

TOT APROVAT... i amb nota.
Això és el millor. Gaudir d'unes bones notes que et donin forces per continuar. Encara queden tres anys, molt temps. Però de moment vaig ben encaminat.

Aquest primer any ha estat de presa de contacte amb un món desconegut. Adaptació i esforç han estat les paraules més sovintejades. No era fàcil. Però amb constància i treball me n'he sortit.

No sé com seran els propers anys però caldrà seguir estudiant i treballant. RES NO ÉS FÀCIL.