dissabte, 13 de novembre del 2010

CAMP D'APRENENTATGE

Els passats dies 4 i 5 de novembre he anat a un Camp d'Aprenentatge.
Els camps d'aprenentatge (CdA) són una xarxa de serveis situats en contextos singulars que donen suport al professorat per tal que l’alumnat assoleixi objectius d’aprenentatge relacionats amb l’estudi del medi a partir de projectes que es desenvolupen en estades al camp d’aprenentatge, en activitats a l’entorn o en el centre mateix.
Actualment n'hi ha 16, a Catalunya, i els podem trobar a indrets estratègics de la geografia catalana: Empúries, La Garrotxa, Juneda, el Delta...
Aquests camps d'aprenentatge s'orienten a alumnes de Primària i Secundària, i la seva missió és apropar el medi a l'alumnat, oferint la descoberta del medi social, natural i històric en què es troba situat.
Naturalment, nosaltres hi hem anat com a futurs mestres, i ens han explicat les tècniques pedagògiques que utilitzen els monitors per apropar el coneixement als nens.
El grup classe, aproximadament 65 alumnes, ens hem dividit en dos grups, i jo, juntament amb 29 companys més, la professora de Naturals, la Digna, i una professora xilena que està fent el Doctorat a la UAB, hem anat a Olot, comarca de La Garrotxa.
Ens hem instal.lat a la Torre Malagrida, al centre d'Olot. I hem fet diverses activitats: hem visitat la cubeta olotina, hem recorregut el poble penjat de Castellfollit de la Roca visitant les seves cingleres de basalt, hem conegut la zona volcànica formada pels cons volcànics del Crostat i el Santa Margarida, i hem acabat passejant per la Fageda d'en Jordà, observant l'esclat de la tardor.
La cubeta olotina
Castellfollit de la Roca
Besalú
El volcà Croscat
La Fageda d'en Jordà
Textures de les gredes volcàniques

La Garrotxa i els seus contrastos

El volcà Croscat i la antiga explotació de greda
Han estat dos dies molt ben aprofitats, un pèl cansats, ja que no hem parat en cap moment, però, de ben segur, que la majoria dels companys voldrien repetir

dissabte, 2 d’octubre del 2010

EL PUIGMAL... PER PLANOLES

Avui dissabte, 2 d'octubre he volgut acompanyar al Pau i la Marta, i el seu gos, el Mel, a pujar el Puigmal, una muntanya molt coneguda per nosaltres.
Però la gran novetat, aquesta vegada, era la ruta escollida. Havent pujat des de Queralbs, des de Fontalba, des de França i des de Núria, ja només ens quedava fer-ho des de Planoles, aprofitant el recent asfaltatge d'una antiga pista que puja fins a gairebé 2.000 metres d'alçada. Aquesta pista s'agafa a la dreta, just abans d'entrar al poble de Planoles, venint de Ribes.
El Pau i la Marta sincronitzant-se
L'objectiu: el Puigmal
L'excursió comença agafant una pista de muntanya ampla, passant una tanca. Al cap de 10 minuts cal trencar a la dreta fins trobar un filat, que seguirem muntanya amunt fins sortir del bosc. Quan el filat s'acaba trobem un petit camí que ens porta directament al Pas dels Lladres, a 2.650 metres d'alçada, deixant el Pic de Dòrria a l'esquerra.
A l'esquerra, el Pas dels Lladres, i al front, els darrers telecadires de l'estació d'esquí Puigmal-Err
A partir d'aquí, la ruta fa un gir a llevant, i carenejant sense guanyar alçada, s'apropa al Puigmal.
La Marta encarant la carena
Una vegada sota els peus del gegant, només queden 300 metres per conquerir el cim.
Al cim del Puigmal, 2.913 metres
Esmorzem, bevem, ens refem i comencem la baixada. Són 1.200 metres que tenim per davant.
La Marta i el Mel comencen a baixar
La baixada la fem ràpida, trobant-nos pel camí un grup de 15 ciclistes de muntanya que es pensen que fer "mountain-bike" és pujar al Puigmal en bicicleta... ???
En resum, amb aquest itinerari tanquem el cercle del Puigmal. Ja hi hem pujat des de qualsevol dels punts de sortida que el rodegen. Quina serà la següent opció?

divendres, 17 de setembre del 2010

LA DIADA A LA CRESTA DEL MEDIO

Fa tan sols quinze dies, el fort vent ens va fer desistir d'atacar la Cresta del Medio. Ara, aprofitant la festa de la Diada i abans que el temps empitjori, decidim fer la darrera excursió a alta muntanya de la temporada, i ho tornem a intentar.
Anem a dormir a la Renclusa el divendres a la tarda (no sense solucionar alguns entrebancs d'última hora). El dissabte, 11, festa nacional de Catalunya, ens llevem d'hora, i enfilem la típica romeria cap al Portilló Superior.
Típica vista de l'Aneto i cresta del Medio des del Portilló Superior
En trepitjar la neu de la glacera canviem de rumb, i anem a buscar el collado del Medio, que ens donarà fàcil accès a la Cresta que volem fer en estil travessia (començar per una banda i acabar per l'altra).
La Marta posa la directa al Collado del Medio...
... mentre la romeria travessa la glacera
El primer cim, fàcil, és el Pico del Medio (3.346 mts), que ja havíem fet al 2006.
La Marta, al cim del Pico del Medio. Darrera, l'Estasen emblanquinat
A partir d'aquí la cresta es converteix en un seguit de punxes i punxons que, si volem seguir-los fil per randa, ens portarà molt de temps. Així que decidim seguir les fites que, vessant Corones, ens fan flanquejar uns deu o vint metres per sota la línia de la cresta, fins que arribem a una bretxa on fem un petit rappel.
Al fons, la Punta d'Astorg
Rapel per arribar a la bretxa anterior a la Punta Astorg
Grimpades
Un parell de bretxes més, amb grimpades de III i altres rappels ens menen a la Punta d'Astorg, (3.355 mts) tercer cim del Pirineu (mateixa alçada que el Mont Perdut) que deu el seu nom al Comte René d'Astorg, aristócrata i militar francès, qui va ser el primer en escalar-la juntament amb Brulle i Passet, el 9 de juliol de 1901, aviat farà 100 anys !!!
A cavall de la Punta d'Astorg
La cresta torna a suavitzar-se per arribar al Pico Maldito (3.350 mts), tresmil número dos-cents per a mi, des d'on una petita baixada fàcil ens col·loca al cim de l'agulla o gendarme Schmidt-Endell (3.335 mts), darrer tresmil de la jornada.
Al cim del Pico Maldito. L'Aneto al darrera
Encetem la baixada, i a partir d'aquí la cosa es complica radicalment. Cal desgrimpar seguint fites en direcció al Collado Maldito i amb lleugera tendència a la glacera del Medio.
A més, la neu pols acabada de caure no ajuda gens a baixar per aquest terreny tan vertical, tot està patinós.Cal anar fent una sèrie de ziga-zagues que van enllaçant diverses plataformes mitjançant algunes xemeneies.
Rapelant per terreny precari
Riiiiing... Digui?... Ja hem acabat
Per sort, quan la cosa es posa xunga de veritat i la tensió creix, apareixen un parell de rappels salvadors de 30 metres que ens dipositen a la glacera sans i estalvis. Ja només resta baixar per la glacera del Medio i afegir-se als ressagats que tornen de l'Aneto.
A la Renclusa, un sopar reconfortant ens refà de l'important esforç: han estat 1.400 metres de desnivell. Hem fet la 3a, la 7a , la 8a i la 9a muntanyes més altes del Pirineu!!!
Anem sumant: jo 201 (me'n falten 11), la Marta 84 (n'hi falten 128). Les xifres no són res més que l'excusa. El que és important és passar-s'ho bé, gaudir i fruir de les activitats en alta muntanya.
Amb això donem la temporada estiuenca de tresmils per acabada. L'any que ve, més.

dijous, 9 de setembre del 2010

CRESTA CRABIOULES-LEZAT (7 tresmils)

Els dies 4, 5 i 6 són els corresponents a la Festa Major de Sabadell. La Marta i jo decidim canviar pregons per ressenyes, castells per gendarmes, trabucaires per desgrimpades i focs artificials per escalades. Així doncs, marxem cap a la Vall d'Oô. Arribem dissabte al matí a les Granges d'Astau i ens sorprenem veure el pàrquing com en els seus millors moments de juliol o agost, i nosaltres que pensàvem estar gairebé sols...
Resulta que fan la festa per la re-inaguració del refugi d'Espingo, i tot és gent amunt i avall vestits amb samarretes vermelles commemoratives. Així és que, si ja la pujada fins al llac d'Oô és tradicionalment concorreguda, avui tindrem companyia fins a dalt de tot, al refugi del Portilló, situat a 2.570 metres d'alçada.
I això no és tot, en acabar de sopar, el geòleg expert en glaceres Pierre René, pertanyent a l'Association Moraine, ens ofereix una dissertació sobre l'evolució de les glaceres als Pirineus. Resulta ser una hora i mitja amena, divertida i molt cultural, durant la qual ens posem al dia sobre les particularitats d'una espècie en extinció: les glaceres pirinenques; tot amanit amb anècdotes i dades curioses (sabíeu que hi ha puces a les geleres?, o que aquestes porten farina?, o quan triga un cos en ser transportat des de la rimaia de la Maladeta fins al final de la glacera?). Realment ha valgut la pena escoltar en Pierre, total, demà no ens haurem de llevar gaire d'hora, ja que tenim l'inici de la cresta (Bretxa Mamy) a poc més d'una hora del refugi.
L'endemà, diumenge, ens llevem a les 7h del matí, esmorzem i emprenem tranquil·lament l'aproximació.
Al cap de poc ja som a sota el corredor que, en una petita grimpada, ens porta a la bretxa Mamy. Ens equipem i en un parell de minuts ja som a dalt del primer tresmil de la jornada, la Punta Mamy (3.048 mts). Aquest cim té el seu nom en honor de Jean Mamy, pirineista francès que va descobrir l'accès a la Bretxa Mamy.
Dalt de la punta Mamy
Celebrant el 1r tresmil
A continuació, en pocs minuts de baixada ens plantem a sobre de la Punta Lacq (3.010 mts). François Lacq fou el primer president de la Federació Francesa d'Esquí.
2n tresmil: Punta Lacq
Després hem de baixar a la bretxa Lacq amb un rappel:
La Marta, rapelant.
i continuem per l'aresta, que ara es presenta molt esmolada.
La cresta, ben esmolada
A les 12:45 comencem l'escalada del Gendarme Blanc que, tot i no ser un tresmil, ens suposarà les majors dificultats de la jornada. Es tracta d'una agulla que no cal escalar en la seva totalitat. Es parteix d'una còmoda reunió, s'atansa un pitó, i es comença a flanquejar, en diagonal amunt, vessant sud, per unes fissures que permeten col·locar-hi mans, peus i algun friend.
A l'inici del gendarme
Primers passos
Amunt
 Preparant el flanqueig


Un cop superat el gendarme blanc, escalem un mur de 40 metres, amb molt bona presa i possibilitats d'assegurar-se (III). I així s'arriba a la 1a agulla de Lezat.
1a agulla de Lezat
Mur de 40 metres de III

Les successives agulles (2a, 3a i 4a) cauen una rere l'altra. Amb alguns passos aeris i un diedre magnífic de III, on els friends entren a dojo.
Xemeneia d'accés a l'agulla central NW
La baixada de la quarta i darrera agulla enganxa amb la via normal del Lezat:
El cim del Lezat és a tocar
Al cim de Lezat (3.107 mts)

Per baixar del Lezat, la Marta s'inventa una via directa, amb dos rapels taquicàrdics.
Detall de la baixada i els rapels
Un cop superats aquests dos rapels, la satisfacció és absoluta:
La Marta, satisfeta després de fer 7 tresmils. Al fons, la cresta.
Satisfet amb els 6 tresmils de la cresta.
Amb aquesta cresta arribo a la xifra de 198 tresmils. La Marta, per la seva banda, ja en porta 81.
JA QUEDA MENYS!!!!

dissabte, 28 d’agost del 2010

LA CRESTA DEL MEDIO? EL VENT ENS SUGGEREIX EL PICO ABADIAS I EL PICO DEL COLLADO DE LA RIMAIA

El divendres marxem cap a Benasc amb la Marta. Hem reservat lloc al refugi de la Renclusa per intentar fer la cresta del Medio. A més, si tenim temps, volem fer també el pico Abadías i el Pico del Collado de la Rimaia. Tot plegat són cinc tresmils que encara tinc pendents de la meva particular i ja reduïda llista. La Marta aprofitarà també per esborrar-los de la seva.
Arribant a Benasc, parem a fer un cafè, i mentre fem la visita habitual al Barrabés, ens trobem amb el Pau, el Jordi i els seus fills, l'Àlex i l'Arnau. Arriben de Corones. Ahir van pujar a bivaquejar-hi amb la intenció de fer l'Aneto, el Jordi volia que trepitgessin, ja de molt joves, el cim dels Pirineus. A l'hora de la veritat només l'Àlex s'ha atrevit amb el famós "Pas de Mahoma", acompanyat pel seu pare. El Pau s'ha quedat a fer companyia a l'Arnau que, amb un cert cansament i mal de cap, ho ha deixat per a un altre any.
Així és que després d'acomiadar-nos, enfilem cap a l'aparcament de los Llanos del Hospital, parada obligatòria per a oblidar-nos del cotxe i agafar l'autobús que ens porta al pla de la Besurta. En tres quarts d'hora arribem a la Renclusa, just a l'hora de sopar, quarts de vuit del vespre. No hi ha molta gent, però la que hi ha es fa notar. Un bon sopar casolà ens ofereix les energies necessàries per a la llarga excursió de l'endemà (que bé se sopa a la Renclusa...).
El divendres ens aixequem a dos quarts de sis, esmorzem i emprenem el típic camí del Portilló Superior, acompanyats de diversos grups que s'enfronten al monarca dels Pirineus.
Ben d'hora al matí, amunt.
Anem fent, adaptant-nos al pes de les motxilles i, com no coneixem gaire el camí, i els que ens acompanyen encara menys, ens passem de llarg. Hem de recular un pèl per retrobar el pas a la glacera més gran dels Pirineus.
Havent traspassat el Portilló Superior
La vista que se'ns ofereix és excepcional: la Forcanada, el Mulleres...
 Conforme anem guanyant alçada el vent cada cop bufa més fort. En posar-nos el grampons i entrar a la glacera en direcció al Collado del Medio, les fortes ràfegues gairebé ens tomben.
Enfilant cap al Collado del Medio sota una forta ventolera
Després d'uns intercanvis d'opinions i de certa tossuderia, decidim canviar de rumb i anar al Collado Maldito, on podrem deixar una motxilla i, amb menys pes, intentarem fer l'Abadias, vorejar la Maladeta, arribar al Collado de la Rimaya, i fer el Pico del Collado de la Rimaya.
Enfilant cap al Collado Maldito, esperant millor sort. Al fons, al mig, l'Abadías.
Així és que ens traiem els grampons, fem una queixalada i comencem l'ascensió, ràpida, del Pico Abadías (3.279 mts), 21è cim de la llista del Buyse. Aquest pic, que té un nom tan vulgar, deu el seu topònim a Antonio Abadías (1886-1967), conegut amb el sobrenom de "el león del Aneto". Es creu que va arribar a pujar fins a 250 vegades al cim culminant dels Pirineus. Després de la mort de Sayó, es va fer càrrec del refugi de la Renclusa, juntament amb la seva dona (filla de Sayó) i la seva sogra.
Contents, dalt del Pico Abadías
Un cop dalt, veient que el vent ja no bufa tan fort, resseguim l'aresta que porta a la Maladeta, però abans d'arribar-hi, ens desviem cap a l'esquerra, per un terreny precari, intentant no perdre excessiva alçada i anar a parar al Collado de la Rimaya. Un cop allà, l'aresta es torna molt retallada, amb moltes giragonses, pujades i baixades i, això sí, amb fites indicatives i molt bona roca. Fem un ràpel improvisat per evitar un llarg rodeig i hi deixem la corda instal·lada per a la tornada.
Alguns pasos són força espectaculars
Traspassem algunes bretxes més, força aèries i per una espècie de xemeneia arribem al cim del Pico del Collado de la Rimaya (3.265 mts i 24è cim de la llista Buyse).
Al cim del Pico del Collado de la Rimaya...
des d'on s'hi veu la famosa rimaia que li dóna nom, i la Maladeta.
Reprenem el camí de tornada, recollim la corda del ràpel i avancem a tota cresta cap a retrobar la motxilla "abandonada", ja que ens hem quedat sense aigua i no tenim menjar
Mai ens havia fet tanta il·lusió trobar-nos la nostra pròpia motxilla...
Mengem, bevem, ens refem i ens disposem a baixar la glacera cap al Portilló Superior. Poc abans d'arribar-hi ens girem per contemplar un dels paisatges més meravellosos dels Pirineus.
Dient "fins aviat" a la glacera més gran dels Pirineus
La baixada cap a la Renclusa és un caos de blocs de pedra granítics que ens demanen tota la nostra atenció i equilibri, i el que queda de les ja minvades forces. A quarts de set arribem al refugi. Han estat dotze hores d'excursió, dures però saboroses, àrdues però satisfactòries, feréstegues però cordials, i en resum, un molt ben aprofitat dia pirenaic.
El sopar ens refà i anem ràpidament a dormir i recuperar-nos. L'endemà reprenem la tornada, que farem amb diverses aturades gastronòmiques curioses i tipiques:
1a: cafetó matiner a l'Hotel dels Llanos del Hospital. Ambient selecte pijeril.
2a: comprar "longaniza" a Graus, amb denominació d'origen. La millor "longaniza del món". O és "langoniza"?
3r: comprar coca a Tolva, un poblet prop de Benavarri. "La millor coca del món", diuen alguns.
4rt: cafetó de mig matí i croissant. I un potet de pistatxos arrebossats de xocolata a Xocolateria Brescó, a Benavarri.
Tornem ben satisfets, amb dos tres mils més a la butxaca, d'aquells que et queden aïllats i que costa de fer, i que hi has d'anar expressament.
La llista de tresmils creix... o minva, segons la persona que ho miri...